Llancem una campanya d’enviament de correus per expressar la nostra preocupació davant el contracte de patrocini al club Atlètic de Madrid per part de l’empresa israeliana Plus500, que representa i fomenta, segons els seus propis fundadors, els interessos econòmics d’Israel, un Estat que manté des de fa més de setanta anys una ocupació militar sobre territoris palestins i que perpetua contínues violacions de drets humans contra el poble palestí.

Una mostra d’això són els atacs sobre la Franja de Gaza, tenint com a últim exemple la matança de més de 2.300 persones al juliol i agost de 2014; així com l’enderrocament de cases, la persecució, les presses polítiques, l’espoli de recursos, el bloqueig, la negació del dret al retorn… i un llarg etcètera de violacions de Drets Humans que condemnen al poble palestí a viure sota un règim d’apartheid.

El món de l’esport palestí no és aliè a aquesta situació. Els i les esportistes palestines veuen restringida de forma rutinària i sistemàtica totes les seves llibertats fonamentals. Durant la Copa Asiàtica que s’està disputant ara a Austràlia, Israel ha prohibit viatjar al jugador de la selecció palestina Sameh Marabah, una “decisió contrària a totes les convencions i lleis internacionals, especialment els reglaments del Comitè Olímpic Internacional i de la FIFA que garanteixen la llibertat de moviment de tots els jugadors”, segons va declarar la Federació de Futbol de Palestina.

Així mateix, les instal·lacions futbolístiques i esportives palestines han estat el blanc d’atacs militars israelians, incloent la seu del Comitè Nacional Paralímpic i l’Estadi Nacional de Gaza el 2012. Segons la FIFA, “el 70% de les infraestructures esportives de Gaza van quedar destruïdes” durant els atacs de l’estiu de 2014. L’últim episodi, que estableix un altre precedent perillós, va ser la batuda que soldats israelians armats van fer a les oficines centrals de la Federació de Futbol de Palestina a Ramallah. Els patis escolars, parcs infantils i llocs d’esbarjo tampoc s’han lliurat d’aquesta violència, com demostra el bombardeig de quatre nens palestins de la família Baker que jugaven a futbol en una platja de Gaza, davant de l’hotel que albergava a molta de la premsa estrangera.

A part dels bombardejos, esportistes professionals i aficionades han estat atacades per les autoritats militars israelianes tenint com a resultat la seva mort o seqüeles greus que els hi ha impedit tornar a practicar esport. El 31 de gener de 2014 Jawhar i Adam, dos joves palestins de 19 i 17 anys, estaven tornant a casa després d’un entrenament de futbol a l’estadi Faisal al-Husseini quan van ser disparats per forces israelianes quan s’apropaven a un checkpoint. Tots dos van rebre trets al peu, el que els ha impedit tornar a jugar a futbol. També al maig de 2014 Nadeem Nowarrah, un palestí de 17 anys aficionat al bàsquet, va rebre cinc trets, un directament al cor, quan participava en una manifestació a Ramallah.

Esportistes i futbolistes de Palestina també han patit els arrestos injustificats. Un dels casos més coneguts és el del integrant de la selecció nacional palestina Mahmoud Sarsak, que va estar detingut durant tres anys sense càrrecs ni judici després de ser detingut quan es dirigia des de Gaza al seu nou equip Balata Youth, a Cisjordània. Després de 101 dies en vaga de fam, per la qual gairebé va perdre la vida, i una gran protesta internacional amb el suport d’importants figures com Eric Cantona, Frédéric Kanouté, Abou Diaby i Lilian Thuram, va aconseguir que les autoritats israelianes l’alliberessin.

Davant d’aquest tipus d’atacs, personalitats de l’esport, professionals i aficions han aixecat la seva veu. Les declaracions de Michel Platini, president de la UEFA, el desembre de 2010 il·lustren aquest compromís en afirmar que “Israel ha d’escollir entre permetre que l’esport palestí es desenvolupi i floreixi o enfrontar-se a les conseqüències del seu comportament actual”. 

Al juny de 2011, 42 clubs de futbol palestins van exhortar a Platini a reconsiderar la decisió de celebrar el campionat masculí de futbol Sub21 a Israel. Aquesta crida va ser recolzada per seguidores del futbol, professionals i defensores dels drets humans amb accions com una petició a la xarxa amb més de 13.000 firmes, una declaració signada per 50 estrelles europees del futbol o la carta de l’exministra francesa d’esports Marie George Buffet.

Al setembre de 2014, la UEFA va rebutjar la candidatura israeliana per albergar partits de l’Eurocopa de futbol de 2020 després d’una campanya internacional en què van participar equips i ONG palestines així com activistes europees que al·legaven que acceptar la candidatura equivaldria a “recompensar” a Israel per la seva massacre de més de 2.300 persones palestines, incloent més de 500 nenes i nens, durant la seva recent atac de 52 dies.

Aquestes campanyes, emmarcades dins del moviment global, noviolent i antiracista de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) que la societat civil palestina va llançar el 2005, s’inspiren en el moviment antiapartheid a Sud-àfrica on el boicot esportiu va jugar un paper decisiu per aconseguir la victòria.

Aquest acord de finançament arriba en un context on el Club Atlètic de Madrid està tristament en portada per fets que res tenen a veure amb la visió i els valors del joc net. Pilars com l’esportivitat i l’antiracisme són els que constitueixen les bases del futbol en el qual creiem tant aficionades com professionals. En aquests valors no cap l’Ocupació ni l’Apartheid israelià.

Entenem que posar a la samarreta del Club Atlètic de Madrid una empresa que s’identifica amb els interessos de l’Estat d’Israel serveix per a normalitzar la imatge d’un règim que no respecta els drets humans, contrari als valors del joc net i l’esport. Per això, sol·licitem que l’Atlètic de Madrid es mantingui al costat del joc net i anul·li l’acord amb l’empresa Plus500.

Envia un correu mostrant el teu desacord amb el patrocini de Plus500: Exigeix #AtletiJuegoLimpio!