Article publicat a Público.es el 31/12/2012

El passat 29 de novembre, mentre en moltes ciutats i pobles solidaris del món es commemorava el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí coincidint amb la data de l’any 1947 en la qual es va aprovar en les Nacions Unides la resolució 181 sobre la partició de Palestina, l’Assemblea General de l’ONU votava amb 138 vots a favor i 9 en contra el reconeixement de Palestina com a estat observador no membre d’aquesta institució.

Si bé per a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i per al seu president, Mahmoud Abbas, aquesta circumstància era motiu de celebració per “l’èxit” d’una empresa per la qual s’havien realitzat grans esforços diplomàtics, és obligat preguntar-se quin significat té en el context geopolític actual, tant dins com fora de les ja de per si mateix minvades fronteres dels Territoris Palestins Ocupats. cal fer-se aquesta pregunta perquè el que ha suposat una victòria per a l’ANP i, especialment, per a la facció política d’Al Fatah a la qual Abbas representa, és la cara d’una moneda la creu de la qual segueix sofrint el poble palestí íntegrament, i ens referim aquí tant als més de 4 milions de persones que habiten en la Palestina ocupada (Jerusalem Est, Cisjordània i Gaza), com al milió i mig d’àrabs que viuen als territoris ocupats del 48, així com als 6 milions de refugiats palestins al món.

La decebedora i cruel realitat de la Palestina observadora en l’ONU és la d’un poble sense Estat del que amb prou feines queda ja un 20% de territori cosit de colònies israelianes que creixen desmesuradament contra qualsevol plantejament honest d’un “pla de pau” per part d’Israel; amb bantustants inspirats en la Sud-àfrica de l’apartheid que viuen sota l’amenaça constant de les forces ocupants israelians i que veuen disminuir la seva fragmentada terra per un Mur declarat il•legal per la Cort Internacional de Justícia de la Haia; amb una Cisjordània ferida en la qual la pròpia ANP amb prou feines aconsegueix guanyar a les urnes una majoria electoral que li faci mantenir la ficció d’Autoritat Palestina (el que sigui Nacional hi ha cada vegada més veus que ho qüestionen); amb una Gaza que es dessagna aïllada, permanentment assetjada i sotmesa a massacres periòdiques, i els subministraments bàsics els quals, (fins i tot el màxim de calories que ha de consumir la seva població) són controlats i supervisats al 100% per Israel; i en una situació general, finalment, en la qual cada dia l’Estat d’Israel viola els drets humans més elementals i incompleix centenars de resolucions d’aquestes Nacions Unides de les quals, ara, Palestina participa com a observadora sense dret a vot i en la qual els seus dos majors enemics, Israel i EUA, gaudeixen de dret a veto. En l’esquinçador escenari descrit i amb Israel llançant l’enèsima ofensiva amb míssils i bombes “intel•ligents” contra la desesperada població civil de Gaza, aquest reconeixement ni tan sol hauria de merèixer el qualificatiu de victòria pírrica.

L’ANP justifica la seva estratègia perquè l’estatus d’observadora li permetria iniciatives de denúncia en tribunals internacionals, però amb aquest pas renuncia de facto al dret a la tornada dels més de 6 milions de refugiats dispersos al món. A això cal sumar el desgast que sofreix, a més, entre la seva població pel paper de repressora que juga en les múltiples manifestacions i microintifadas que es produeixen de manera recurrent. En aquest context, és important citar també que Hamas ha celebrat el seu 25 aniversari de manera espectacular a la Franja de Gaza, després de resistir l’enèsim atac durant les primeres setmanes de novembre, mantenint així viva la flama de la resistència i la no cessió davant Israel. Malgrat això, aquestes dues forces polítiques es complementen i les seves constants treves responen a la preocupació d’una revolta dels sectors juvenils sense afiliació política a un o un altre bàndol. La por a un esclat d’acord amb les situacions conegudes a Tunísia o Egipte obliga a les dues organitzacions a repartir-se tàcticament el poder i a mantenir un equilibri de forces que posi difícil que la situació se’ls desbordi.

Precisament, i en el que a l’escenari exterior es refereix, ha estat fonamental l’impacte a Orient Mitjà i, per tant, en l’Estat d’Israel, les rebel•lions contra les tiranies al món àrab (còmplices en major o menor mesura amb l’estat sionista), les quals amb uns processos revolucionaris populars que reclamen pa, llibertat i justícia social han fet veure al món que les revolucions no són patrimoni exclusiu d’occident. Al seu torn, països, organitzacions de caràcter molt divers i persones solidàries del món es van sumant, sense pressa però sense pausa, a la campanya llançada en 2005 per 171 organitzacions de la societat civil palestina organitzada per boicotejar, desinvertir i sancionar a Israel mentre no compleixi amb el Dret Internacional; la campanya BDS, que suma victòries a tot el món, és avui la punta de llança de la solidaritat internacionalista amb la causa palestina.

També el passat 29 de novembre, en Portoalegre (Brasil), es donaven cita el gruix de les organitzacions socials més representatives de tota la Palestina històrica i de la diàspora en el marc del Fòrum Social Mundial ’Palestina Lliure’. Durant els 4 dies del Fòrum es va parlar, sobretot, de les campanyes de vaga de fam dels presos palestins, del caràcter colonial de l’estat d’Israel i d’estendre la campanya de ’Boicot, Desinversions i Sancions’ per tota Llatinoamèrica. L’aterratge d’una delegació de l’ANP en la seva estratègia de “estar a missa i repicant” va fer que no es pogués arribar a una declaració final consensuada. Mentre la campanya internacional pel BDS va estenent-se com una gota d’oli al fragor d’organitzacions amb un marcat propòsit d’internacionalitzar el conflicte a l’estil de la campanya contra l’apartheid sud-africà, semblaria que Abbas i l’ANP estiguessin cremant, a la desesperada, el seu últim cartutx.

Laura Camargo i Jorge Sánchez són membres de la RESCOP (Red Solidaria Contra la Ocupación de Palestina)