El BDS funciona, també als EUA

Anna Baltzer, coordinadora nacional de la US Campaing to End the Israeli Occupation (Campanya estatunidenca per posar fi a l’ocupació israeliana), fa un excel·lent, exhaustiu i inspirador recorregut sobre el BDS. Aquesta és una traducció de la transcripció en castellà que va fer María Landi de la ponència de Baltzer a la “Conferència internacional de governs locals i organitzacions de la societat civil en suport dels drets palestins” celebrada al Parlament d’Andalusia a Sevilla els dies 2 i 3 de desembre del 2014.

Font: Palestina en el Corazón

És un honor ser aquí per parlar del moviment de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) des de la meva posició com a organitzadora nacional de la US Campaign to End the Israeli Occupation (Campanya estatunidenca per posar fi a l’ocupació israeliana), una coalició de més de 400 organitzacions que treballen per posar fi a totes les formes de complicitat institucional amb les polítiques d’ocupació i apartheid d’Israel. M’agradaria començar aclarint que la major part de la meva presentació se centrarà en el BDS en el context dels Estats Units, simplement perquè aquesta és la meva àrea d’especialització, no perquè cregui que la feina allà sigui més important o estigui més avançada que en d’altres llocs; el contrari, crec que als EUA tenim molt per aprendre de l’efectivitat de les campanyes europees i d’altres llocs, la qual cosa és una de les raons per què estic tan contenta d’estar avui aquí amb vostès.

És difícil remarcar com ha estat d’important la crida del moviment BDS per al nostre treball als EUA. El BDS ha transformat per complet al moviment de solidaritat, posant la iniciativa de nou en mans de la gent comú, i als propis palestins i palestines com el nostre principal referent a l’hora de rendir comptes. El BDS ha desplaçat el poder des d’un suposat “procés de pau” impotent, dominat per les elits polítiques, cap a un moviment massiu de persones normals i corrents i de consciència a tot el món.

L’any passat, l’Assemblea General de Nacions Unides va declarar el 2014 com l’Any Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí. En aquest moment l’Assemblea General no podia predir que el 2014 es convertiria en un any crucial, tant en termes de l’escalada de violència israeliana contra el poble palestí com de la creixent pressió sobre Israel per part de la societat civil internacional. Els monstruosos atacs israelians sobre Gaza aquest estiu, que van deixar més de 2.200 homes, dones, nens i nenes mortes -la majoria d’elles civils-, i la contínua, implacable i violenta colonització de Cisjordània (incloent Jerusalem Est) no deixen cap dubte: no podem esperar que Israel canviï la seva conducta o que el seu patrocinador, EUA, entri en raó.

Israel ha mantingut la seva acció destructiva precisament perquè no té cap incentiu per canviar. L’statu quo -el suport incondicional dels EUA i una comunitat internacional en última instància passiva- és totalment favorable a Israel. El BDS té com a objectiu crear aquest incentiu imposant una dura sanció a l’statu quo. Les Nacions Unides van ser creades per afirmar la dignitat i els drets de tots els éssers humans. El 2014 és l’any per a què els que busquen un canvi durador s’uneixin al voltant d’aquests nobles objectius i en reprenguin les regnes.

Retre comptes davant dels palestins i les palestines 

És fàcil fer declaracions sobre la solidaritat, però què significa la solidaritat a la pràctica? Per a mi, la característica fonamental de la solidaritat és el reconeixement que les persones oprimides són les líders de la seva pròpia lluita. La nostra tasca, en el camp de la solidaritat, és entendre per què estan lluitant i respectar el paper que ens demanen que juguem.

La crida del 2005 al Boicot, la Desinversió i les Sancions (BDS) -amb un clar enfocament de drets, una amplitud de tàctiques que consideren els matisos i contextos específics i una àmplia base de suport de la societat civil palestina- respon preguntes crítiques sobre què significa realment tenir com a referència el poble palestí. Les persones de tot el món que estan preocupades pels drets palestins poden ara veure en el Comitè Nacional de BDS un lideratge palestí que transcendeix les faccions polítiques i recull els suggeriments de la societat civil en la seva lluita per la llibertat i l’autodeterminació. Per tant, un dels èxits més importants del BDS ha estat posar les veus palestines clarament al centre de les nostres accions i rendició de comptes.

De la simpatia a l’acció: recuperar el poder 

El BDS no ens demana res d’heroic: ens planteja l’obligació moral bàsica de posar fi a la nostra pròpia complicitat amb l’opressió israeliana; de no fer el mal. Mentre que l’oposició caracteritza el BDS com nefast i temible, sabem que el BDS és una eina no violenta per fer front a la violència extrema de les polítiques d’ocupació i apartheid d’Israel. El BDS utilitza tàctiques ben provades i de llarga tradició en el llegat del moviment antiapartheid sud-africà i d’altres lluites anticolonials, antiracistes i d’alliberament.

En l’àmbit més elemental, el BDS ha permès a la gent passar de les paraules boniques i la simpatia per la causa palestina a accions tangibles en forma de campanyes. Ens ha tornat la iniciativa per posar fi a tota forma d’implicació pròpia en l’agressió israeliana. Això és més significatiu en el context dels EUA, tenint en compte els milers de milions que donem anualment a Israel en forma d’ajuda militar per perpetuar els seus crims. En exigir-nos que duguem a terme campanyes per posar fi a la nostra complicitat individual o institucional, el BDS fa dues coses: per una banda, ens fa responsables; però el més important, ens retorna el poder. Ja no estem esperant que el president Obama o el Congrés dels EUA o el govern israelià facin el canvi: estem forçant aquest canvi, sota el lideratge del poble palestí. I està funcionant; per primera vegada en dècades, als EUA l’oposició es veu obligada a respondre’ns. Estem a l’ofensiva, i els tradicionals guardians d’Israel estan a la defensiva.

Canviar el discurs 

El nostre moviment està definint cada vegada més els termes de la discussió. Les campanyes de BDS que es desenvolupen en les principals institucions religioses, sindicats, centres comercials, campus universitaris i municipalitats han fet que la pregunta fonamental ja no sigui si Israel està cometent crims o no, sinó què és el que com a societat civil farem al respecte o quina és la millor tàctica per afrontar aquests crims.

A mesura que les resolucions de BDS es posen a votació en municipis, assemblees de les esglésies i gremis estudiantils -i que els mitjans de comunicació fan públiques aquestes votacions-, el BDS està desafiant les masses -que abans podien ignorar l’agressió israeliana- que finalment prenguin partit. Estem posant a Israel i la seva colonització, i als seus còmplices, sota judici. Romandre neutral ja no és una opció: amb els diners dels nostres impostos, matrícules o consum, tots i totes hi estem implicades, i hem de decidir de quin costat estem.

El BDS és, sens dubte, l’eina educativa més eficaç que hem trobat en el context estatunidenc. Això es deu al fet que el BDS converteix un assumpte internacional en alguna cosa local per a les persones, no importa on visquin. El bloqueig de Gaza no és només una cosa entre palestins i israelians; la seva infraestructura és gestionada per la mateixa empresa, per exemple, a la qual vostè va comprar el seu ordinador (com Hewlett Packard). Les demolicions de cases i la tortura a les presons israelianes no només és obra d’Israel; la seva església o la seva universitat està implicada en aquesta destrucció i abusos a través de les seves inversions en empreses com Caterpillar i G4S. Les colònies no són una cosa que succeeix en una terra llunyana: són l’origen dels productes que arriben a les nostres botigues i centres comercials, i que tenim l’opció de comprar-los o no (com SodaStream). Aquests abusos s’estan finançant amb els diners dels nostres impostos, mentre els polítics sostenen que en no tenim prous per a escoles, serveis de salut adequats i altres programes socials. Tot d’una, l’ocupació és problema de tots; és alguna cosa amb què totes ens involucrem diàriament. Això ha estat sempre així, però el BDS ho ha tret a llum de la manera més brillant.

La reacció 

En posar l’ocupació sota judici, estem posant la causa palestina al centre, construint el nostre moviment i el nostre poder. Però aquest poder creixent no ha passat desapercebut. El 2006, el govern israelià va llançar una iniciativa multimilionària anomenada “Marca Israel”, creada per “millorar la imatge del país a l’estranger, reduint el perfil de la religió i evitant qualsevol discussió sobre el conflicte amb els palestins”. En lloc de defensar l’ocupació, la campanya pretén canviar el tema de conversa, posant èmfasi en els èxits científics i culturals d’Israel, usant per a això cínicament el món acadèmic i artístic per encobrir els seus crims de guerra. A finals del 2010, la Federació Jueva d’Amèrica del Nord va anunciar que finançaria una multimilionària “Xarxa d’Acció Israel” (Israel Action Network) amb l’objectiu principal de lluitar contra les campanyes de BDS. A principis d’aquest any, l’Institut Reut -un influent think tank israelià – va exhortar el govern a destinar importants recursos per “atacar” i en la mesura del possible “sabotejar” el moviment BDS i les campanyes relacionades. Als EUA, els apologistes d’Israel han emprat innombrables tàctiques d’intimidació als campus i a les esglésies per sufocar les campanyes de desinversió. El Parlament israelià va aprovar una llei antiboicot que pretén imposar fortes multes a la ciutadania israeliana que cridi al boicot acadèmic o econòmic com a resposta a l’ocupació. Els esforços d’Israel per lluitar contra el BDS també han estat militaritzats per l’exèrcit israelià, que opera una unitat d’intel·ligència de senyal obert per monitoritzar l’activitat del BDS a les xarxes socials.

Els extrems als quals el govern d’Israel i els seus aliats estan arribant per contrarestar el BDS demostren com de poderós s’ha tornat aquest moviment global basat en els drets humans. Els projectes per rellançar la marca Israel i desviar l’atenció de la política són necessaris precisament perquè la vella imatge d’Israel com a país víctima que busca la pau ja no és sostenible.

En lloc de cedir davant les tàctiques brutes de l’oposició, l’activisme pels drets palestins s’ha tornat encara més creatiu i ambiciós.

Victòria del BDS 

En menys de 10 anys des que es va fer la crida al BDS, el moviment s’ha consolidat realment com una força a tenir en compte. Hem aconseguit fites inimaginables fa un temps. La llista és llarga i creix dia a dia, així que esmentaré només alguns exemples recents. En l’àmbit de la fe, aquest estiu, poc abans dels monstruosos atacs d’Israel contra Gaza, l’Assemblea General de l’Església Presbiteriana dels EUA va votar a favor de retirar les seves inversions de tres companyies estatunidenques involucrades en l’ocupació israeliana, i així es convertia en la primera gran denominació protestant dels EUA a fer-ho. Cap a la mateixa època, l’Església Metodista Unida a tot el món va retirar les seves inversions de la companyia de seguretat privada G4S a causa del seu paper en les presons israelianes. Fa dos anys també van desinvertir els quàquers i els mennonites dels EUA, mentre que moltes altres denominacions estan planejant prendre resolucions de boicot i desinversió similars l’any que ve.

Potser res il·lustra millor la creixent força del moviment BDS com la campanya de boicot a SodaStream, l’empresa israeliana de màquines de soda casolana fabricades en una colònia il·legal en territori ocupat. Fa un any, els activistes preparaven un dia d’acció global en desenes de ciutats de tot el món per boicotejar SodaStream durant la temporada de vacances. Quan el gener passat SodaStream va anunciar que l’actriu de Hollywood i ambaixadora global d’Oxfam Scarlett Johansson seria la nova imatge de la marca SodaStream, activistes de tot el món es van mobilitzar per assenyalar la contradicció entre promoure al mateix temps els drets humans i l’ocupació. Arran de la campanya de protestes, accions, innombrables cartes i tàctiques diverses en les xarxes socials, que van arribar a milions de persones, Johansson es va retirar del seu paper com a ambaixadora d’Oxfam. Una victòria nova del BDS, que va provocar una atenció mediàtica sense precedents i la vergonya de l’empresa. Poc després, Earth Day Network, una xarxa que mobilitza el moviment ambientalista a 192 països, va tallar els seus llaços amb l’empresa. Al maig, el Director Executiu de SodaStream va anunciar que els guanys havien patit una caiguda en picat, de gairebé el 85%. Aquest estiu, el multimilionari inversor George Soros va retirar totes les seves inversions en la companyia, citant les directrius de la Unió Europea relatives als productes de les colònies. Finalment, fa tot just unes setmanes, SodaStream va anunciar la seva intenció de traslladar la seva fàbrica de Cisjordània al Negev. Si SodaStream es trasllada a les terres arrabassades als beduïns palestins, el boicot continuarà. Aquest assumpte ens dóna l’oportunitat de demostrar que el nostre moviment és moralment coherent en la seva oposició a totes les formes de colonització corporativa. I significa també un extraordinari èxit després dels esforços sostinguts del BDS en els últims anys.

Les comunitats locals també estan desafiant amb èxit contractes municipals amb especuladors còmplices de l’ocupació. Una campanya que va marcar una fita a St Louis, Missouri, va reunir defensors dels drets palestins, activistes ambientals, treballadors, grups contra la privatització i altres en la lluita per evitar que la ciutat fes un contracte sobre aigua amb Veolia, una multinacional francesa famosa per la destrucció del medi ambient, els abusos laborals i el manteniment de les colònies israelianes. L’empresa finalment va anunciar la seva retirada de la licitació, en resposta a la pressió popular. Després de perdre més de 16 milions de dòlars en contractes a tot el món com a resultat d’aquestes campanyes, Veolia va vendre totes les seves línies d’autobús a Israel / Palestina i recentment ha anunciat els plans per posar fi a la seva presència a Israel.

Les campanyes locals i internacionals també han apuntat a G4S, una empresa de seguretat privada amb seu al Regne Unit que gestiona les presons israelianes. Després d’una pressió mundial sostinguda, i la decisió de la Fundació Bill i Melinda Gates de vendre totes les seves accions de la companyia aquest estiu, G4S va anunciar els seus plans de retirar-se d’Israel. Molt més enllà de les victòries simbòliques, aquests avenços recents indiquen que les campanyes de BDS estan tenint conseqüències tangibles i econòmiques per a Israel i els seus còmplices, demostrant que la participació en l’opressió israeliana és insostenible i té un elevat cost. No hi pot haver més “business as usual” amb l’apartheid israelià.

A la costa oest dels EUA, activistes de ciutats com Oakland (Califòrnia) han bloquejat amb èxit la descàrrega de mercaderies d’Israel. També hi ha un nou panorama al món acadèmic i cultural. Com a total rebuig als esforços desesperats d’Israel per rellançar la seva imatge, un nombre creixent d’associacions acadèmiques s’han sumat al boicot acadèmic, mentre cada vegada més i més artistes i actors estan cancel·lant les seves presentacions a Israel i ratificant el boicot cultural com una forma de resistència a la ‘normalització’ amb un Estat canalla.

També en l’àmbit acadèmic, fa cinc anys, el Hampshire College es va convertir en la primera universitat d’Estats Units que va retirar les seves inversions de l’ocupació israeliana. Notable, en part, perquè també va ser la primera universitat a desinvertir en la Sud-àfrica de l’apartheid. Ara, el 2014, ens resulta impossible mantenir actualitzat el nombre d’universitats dels EUA que aproven diferents resolucions de desinversió. Sembla que cada setmana hi ha una nova victòria.

Connectar les lluites 

Una de les raons per les quals els grups estudiantils dels EUA han tingut tant èxit és perquè col·loquen constantment el seu treball per la justícia a Palestina en el context més ampli de la lluita contra el racisme i el colonialisme globals. Vaig arribar ahir directament de la meva ciutat natal, St. Louis, i de la propera Ferguson, a Missouri, que s’han convertit en focus de tensió del moviment estatunidenc per enfrontar la brutalitat policial des que a l’agost la policia va assassinar Michael Brown, un jove negre de 18 anys d’edat, desarmat. Als EUA sabem el que significa un “sistema de castes racials” que, en paraules del professor palestí-americà Steve Tamari, “criminalitza el moviment i les accions dels afroamericans (…) i perpetua l’aïllament i la marginació de les comunitats negres estatunidenques “. La policia està matant a la gent de color per, literalment, caminar pel carrer, com en el cas de Brown. Les taxes d’empresonament d’homes negres als EUA són superiors a les de Sud-àfrica durant l’apartheid. Ha estat ben demostrat que el tractament dels palestins per part d’Israel s’ajusta a la definició del crim d’apartheid -de fet la supera – segons les Nacions Unides. Recentment, l’exAlta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans, Navi Pillay, també va comparar la violència a Ferguson amb la que ella va experimentar per haver crescut a Sud-àfrica, i va dir: “A molts llocs dels Estats Units l’apartheid està florint”.

La mare i el pare de Brown, juntament amb una delegació de St. Louis, recentment van donar testimoni davant la 53a Sessió del Comitè de Nacions Unides contra la Tortura sobre l’assassinat de Brown i la posterior brutalitat policial contra els manifestants. He portat aquí còpies del seu informe. El secretari general de l’ONU Ban Ki-Moon va demanar als representants de la llei que protegeixin els drets de la població de Ferguson i d’arreu a manifestar pacíficament. No obstant això, tot just la setmana passada, la nostra comunitat ha estat testimoni d’una altra escalada de repressió policial amb maces, gas pebre, gas lacrimogen, bales de goma, porres i arrestos en massa després de l’anunci que l’assassí de Brown, Darren Wilson, no serà portat davant la justícia.

A Ferguson la gent li està dient a això ‘la seva intifada’. El mateix gas lacrimogen usat contra els palestins que lluiten per la llibertat està sent utilitzat contra les persones que lluiten pels seus drets als EUA i a tot arreu. Una força policial predominantment blanca ha aixecat checkpoints, bloquejos de carreteres i diferents tipus de murs a les comunitats negres a tota l’àrea de St Louis i més enllà. L’estudiant de Dret Dayo Olopade escriu que la situació a Ferguson és en essència d’ocupació: “Quan els funcionaris tenen dret a controlar els teus moviments, accions i destinació, no hi ha altra paraula (…) Quan a més d’això, els ocupants no se t’assemblen en res i no són part de la teva comunitat, és molt pitjor “. La gent està fent les connexions entre la violència israeliana contra els palestins i el fenomen global del control policial militaritzat a les comunitats de color.

Connectar aquestes lluites -a Palestina, a Ferguson i a tot el món- és una qüestió de principis i d’estratègia. Ens hem d’oposar al racisme en totes les seves formes, no importa on passi; perquè és el que s’ha de fer, i perquè treballant junts som més forts. El BDS ofereix enormes oportunitats per connectar el nostre treball. Corporacions com G4S es lucren amb el complex industrial de presons a tot el món, i han de ser afrontades per les comunitats marginades en múltiples continents i contextos. Junts, podem fer-los front. Per citar als manifestants de Ferguson i a molts abans que ells: “La unió ens fa forts, la divisió ens mata” (“United we stand, divided we fall”). Les comunitats negres de St. Louis i Ferguson han donat suport a les campanyes de BDS liderades pels palestins durant molts anys, incloent la lluita contra Veolia. Sense ells, no ho hauríem aconseguit. Seria un missatge poderós que el Comitè de l’ONU per a l’exercici dels drets inalienables del poble palestí i aquesta conferència, com un sol cos, emetessin una declaració de solidaritat amb els manifestants de Ferguson i contra la discriminació racial i la brutalitat policial. Aquesta petició ve directament del poble de Sant Lluís i de Ferguson que, com el palestí, estan lluitant en aquest mateix moment perquè els seus drets humans fonamentals i la seva dignitat siguin respectats.

Conclusió: una crida a l’Acció 

En conclusió, 2014 és l’any d’unir tots les lluites justes per la llibertat i la igualtat, per afirmar la dignitat i els drets de totes les persones, que és pel que van ser creades les Nacions Unides. El BDS ofereix un model eficaç per exercir una pressió global sobre Israel, exigint que posi fi a les seves violacions dels drets palestins i del dret internacional. Certament tenim un llarg camí per recórrer; però ja els polítics israelians, els alts dirigents empresarials i els periodistes dels principals mitjans estan dient que l’única manera d’aturar l’BDS i d’evitar el creixent aïllament d’Israel és restablir els drets palestins. Amb altres paraules, el BDS està funcionant.

Ja no hi ha més excuses. És hora de passar de les declaracions i la xerrameca diplomàtica a l’acció. L’ONU va declarar el 2014 l’Any Internacional de solidaritat amb el Poble Palestí. Però utilitzar la paraula solidaritat sense respondre al reclam provinent dels mateixos oprimits a posar fi a la nostra pròpia complicitat és irresponsable i paternalista. És hora que cada entitat que va votar per l’any de solidaritat -i les que no ho van fer, també- manifesti la seva solidaritat amb accions com el BDS. La no cooperació amb els estats canalles no hauria de ser vista com una opció, sinó com una obligació d’aplicació immediata per part de governs locals i municipals, tal com estableix el dret internacional. Posar fi als contractes d’organismes de l’ONU amb G4S podria ser un primer pas.

Cadascú de nosaltres hem de respondre a la crida de la manera que puguem: als ajuntaments i parlaments, als campus universitaris, a les comunitats de fe, a través de l’acció jurídica, al món empresarial, i més enllà. Podem triar campanyes que portin la lluita de Palestina a casa, que ens ajudin a construir coalicions efectives, i que es puguin guanyar. Hi ha un gran nombre de tàctiques per triar, des flash mobs a simulacres de judicis, des referèndums a hip hop, des de rèpliques de murs fins a manifestacions o conferències com aquesta. Que cadascú analitzi el seu propi context i faci el pas següent. No hi ha temps per perdre. Unim-nos totes i tots en aquest moviment creixent i eficaç, sota el lideratge palestí, per la llibertat, la justícia i la igualtat.