Per què el BDS?

INDEX

  1. Què és el BDS?
  2. Què és la crida al boicot acadèmic i cultural contra Israel?
  3. “El BDS obstaculitza el progrés, ja que polaritza (i deslegitima) en lloc de fomentar el diàleg i la diplomàcia?”
  4. “El BDS no compta amb el suport de molts israelians que estan a favor de posar fi a l’Ocupació. Quan apostem pel BDS no estem en realitat allunyant-nos d’aquests aliats i en conseqüència enfortint la dreta israeliana?”
  5. “L’Ocupació israeliana no té res a veure amb el règim d’apartheid sudafricà. Esteu fent servir una analogia equivocada i en conseqüència una tàctica errònia.”
  6. “BDS és una espècie de càstig col·lectiu. Si penseu que un càstig col·lectiu no és bo pels palestins, ¿per què  el proposeu envers els israelians?”
  7. Per què heu escollit Israel pel BDS? Molts països violen els drets humans. I per què no feu una campanya pel boicot a les empreses d’Aràbia Saudí,  per exemple?
  8. “El BDS  afectarà als Palestins, ja que són igual de dependents de la economia israeliana com ho són els mateixos israelians.
  9. “El BDS només funciona si te un ampli suport. No hauriem de començar a educara a la gent abans de començar amb la Campanya BDS?
  10. “El BDS és la bona estratègia? Nosaltres no som  tan forts com va ser el moviment Sud-africà anti-Apartheid, a més a més  tenim molt més opositors”
  11. “Com puc saber quins productes s’han de boicotejar o desinvertir?
  12. “Les contribucions d’Israel a la ciència i l’alta tecnologia són tan grans que un boicot ens privaria de tecnologies importants. Si fem boicot als productes israelians, no vol dir que haurem de llençar els nostres ordinadors?”
  13. “No es violarà la llibertat acadèmica i es silenciaran acadèmics israelians progressistes si fem un boicot acadèrmic?”
  14. “Per què hauríem de castigar els artistes israelians amb un boicot cultural? No és cert que l’art i la música transcendeixen la política?
  15. Quin benefici es treu de fer que artistes internacionals es neguin a actuar/exposar a Israel?
  16. No és cert que la cultura és una manera de comunicar missatges més progressistes? No seria millor anar-hi i comunicar un missatge de pau?

1. QUÈ ÉS EL BDS?

El de 9 de Juliol de 2005, la societat civil palestina va fer públic una crida històrica “a la societat civil internacional i a la gent compromesa d’arreu del món per tal de dur a terme una àmplia campanya de boicot i desinversions contra Israel similar a la que es feu a Sud Àfrica durant l’època de l’Apartheid” i “per pressionar els estats perquè embarguin i sancionin Israel”, “fins que Israel compleixin les seves obligacions relatives al reconeixement del dret inalienable del poble palestí a l’autodeterminació i el respecte als següents preceptes del dret internacional:

Fi de l’ocupació i colonització de totes les terres àrabs i desmantellament del Mur.

Reconeixement dels drets fonamentals dels ciutadans àrab-palestins d’Israel per a la plena igualtat; i

Respectar, protegir i promoure els drets dels refugiats palestins al retorn a les seves llars i recuperació de les seves propietats, tal i com recull la resolució 194 de Nacions Unides.

La crida va ser impulsada per més de 170 organitzacions, sindicats, moviments i partits polítics que representen el poble palesí de Gaza i Cisjordània, la ciutadania palestina d’Israel i els palestins de la diàspora.

La crida ha rebut el suport de centenars d’organitzacions i milers de personalitats d’arreu del món, entre els quals Desmond Tutu, Alice Walker i Naomi Klein. Així mateix les campanyes específiques que s’han endegat han comptat amb el suport de persones com Noam Chomsky, Danny Glover, Harry Belafonte, Norman Finkelstein, Howard Zinn, Richard Falk, and Neve Gordon, entre d’altres.

2. QUÈ ÉS LA CRIDA AL BOICOT ACADÈMIC I CULTURAL CONTRA ISRAEL?

És similar a la campanya que en el seu dia dugueren a terme un grup d’artistes contra l’Apartheid Sud-africà. El moviment BDS promou un boicot cultural i també acadèmic dinamitzat per la Palestinian Campaign for the Academic & Cultural Boycott of Israel (PACBI). En el seu lloc web hi trobareu publicat un seguit de manuals i documents que posen llum als principals dubtes i confusions relacionats amb la campanya i dóna consell sobre com portar-la a la pràctica.

3. “EL BDS OBSTACULITZA EL PROGRÉS, A QUE POLARITZA (I DESLEGITIMA) EN LLOC DE FOMENTAR EL DIÀLEG I LA DIPLOMÀCIA?”

Els esforços diplomàtics dels darrers 60 anys han fracassat precisament perquè amb el support incondicional d’Occident s’esvaeix l’incentiu per a que Israel canvii. a canviar.  Tal I com Martin Luther King, Jr. digué, “l’opressor mai concedeix la llibertat per propia voluntat, és l’oprimit qui l’ha d’arrebatar”.  Els privilegis desapareixen quan tenen un cos. La campanya pel BDS mitjançant la reducció dels beneficis de l’ocupació I l’increment dels seus costos, està aconseguint amenaçar l’status quo amb més exit que cap dels esforços diplomàtics duts a terme des de fa temps.

Altres experiències de boicot, com el Moviment pels Drets Civils nord-americà i el Moviment Contra l’Apartheid sud-africà, ens mostren que en comptes d’impedir el canvi, els moviments de boicot el que fan és pressionen els líders polítics que s’asseuen a negociar. Especialment quan aquests moviments són capaços d’incidir en el debat i d’orientar-lo cap a la búsqueda de solucions basades en els drets humans universals i el dret internacional.   D’aquesta manera, es pot argumentar que el BDS és una eina diplomàtica. El BDS no obstaculitza el canvi, sinó que l’accelera.

D’altra banda sovint s’acusa al BDS de desligitimar. I el cert és que així és. El BDS deslegitima els crims de guerra, l’opressió i la impunitat israeliana. I No hi ha res dolent en fer-ho.

4. “EL BDS NO COMPTA AMB EL SUPORT DE MOLTS ISRAELIANS QUE ESTAN A FAVOR DE POSAR FI A L’OCUPACIÓ. QUAN APOSTEM PEL BDS NO ESTEM EN REALITAT ALLUNYANT-NOS D’AQUESTS ALIATS I EN CONSEQÜÈNCIA ENFORTINT LA DRETA ISRAELIANA?”

El punt de vista dels  israelians cal tenir-lo present. No obstant els palestins son els qui tenen la última paraula alhora de decidir els millors mètodes per assolir la seva propia llibertat. No és el paper dels internacionalistes ni tampoc el dels israelians dictaminar quina ha de ser la forma de lluita més adecuada, especialmente quan la forma de lluita triada pels palestins és no-violenta, com és el cas del BDS.

Sempre hi ha hagut molts israelians que s’oposen a l’Ocupació, no obstant, aquesta oposición mai s’ha traduit en un canvi real, perquè –de la mateixa manera que la majoria de catalans i espanyols que estem en contra de la guerra d’Afganistan- la majoria no fa res per impedir-ho. Hi ha més probabilitats que la gent passi a l’acció quan se sent personalment afectada. Les enquestes mostren que els israelians están més preocupats pel boicot que per la violencia o per la pressió diplomática.

Tal i com va passar en l’experiència Sud-africana, al començament la pressió externa pot propiciar un reforçament de les posicions més conservadores a Israel, però això només passa al principi. Tan aviat com el boicot comença a obtenir victòries, molts israelians – com ho feren els seus predecessors africaners- es replantejaran si relament val la pena mantenir l’ocupació i l’apartheid

Cada cop hi ha més israelians que donen suport al BDS, incloent-hi professors, activistas, artistas, etc. La Coalició de Dones Israelianes per la Pau i la iniciativa Suport a la crida palestina pel BDS des de dintre de Israel, son alguns dels molts exemples d’aquesta tendència en creixement.

El BDS és una eina de lluita efectiva i íntegra moralment. Ara meteix està aconseguint exercir més pressió sobre Israel que no pas l’esquerra israeliana o les resolucions de Nacions Unides. Fet i fet, a diferencia de tota la resta, el BDS està funcionant (vejeu apartat 10). Per tot això les persones íntegres i coherents haurien de tenir en compte aquests factors en la búsqueda d’una pau genuïna.

5. “L’OCUPACIÓ ISRAELIANA NO TÉ RES A VEURE AMB EL RÈGIM D’APARTHEID SUDAFRICÀ. ESTEU FENT SERVIR UNA ANALOGIA EQUIVOCADA I EN CONSEQÜÈNCIA UNA TÀCTICA ERRÒNIA.”

La definició d’Israel com un estat d’apartheid no es basa en la seva semblança amb l’Apartheid sud-africà, sino amb la concordança de les polítiques d‘Israel amb la definició de crims d’Apartheid de Nacions Unides. Segons aquesta, l’Apartehid és “qualsevol opressió, segregació o discriminació sistemàtica que persegueixi mantenir la dominació d’un grup racial sobre un altre”. Aquesta dominació es sustenta en la negació de les llibertats i els drets humans fonamentals, incloent-hi el dret al treball, l’educació, la mobilitat, la nacionalitat i “qualsevol mesura que persegueixi dividir la población en funció de la raça, mitjançant la creació de reserves o ghettos separats, l’expropiació de terres, etc.”. Com es veu, si es canvia “grup racial” per grup demogràfic o población indígena, la definició s’ajusta fil per randa.

D’altra banda, no deixa de ser simptomàtic que un dels primers estats a sumar-se oficialment a la campanya BDS pel boicot a Israel hagi estat precisament la Sud-àfrica gobernada pel Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela.

Finalment, sabem del cert que el BDS és una táctica apropiada perquè està funcionant (vegeu pregunta 10).

 

6. “BDS ÉS UNA ESPÈCIE DE CÀSTIG COL·LECTIU. SI PENSEU QUE UN CÀSTIG COL·LECTIU NO ÉS BO PELS PALESTINS, ¿PER QUÈ  EL PROPOSEU ENVERS ELS ISRAELIANS?”

Suport econòmic/inversió no és un dret humà. Deslligar-nos dels crims d’Israel no té res a veure amb negar als israelians els seus drets fonamentals, com Israel els hi nega als palestins. La finalització de la nostra complicitat en la injustícia no pot ser vista com un “càstig”. De fet, és una contribució eficaç a la eliminació/supressió del càstig col·lectiu contra els palestins.En un moment concret, s’han de valorar les prioritats. El 80 % de l’economia israeliana s’està beneficiant d’una manera o una altra dels assentaments il·legals construïts en terres palestines. No es pot deixar de finançar els assentaments sense afectar a la economia i a la població israeliana. Malgrat tot, al finançar els assentaments estem castigant col·lectivament als palestins. Així doncs, seguim participant ens els crims d’Israel perquè la seva economia depèn d’aquests crims? O bé limitem el suport econòmic per a garantir un resultat que respecte la igualtat i els drets humans, inclosos els drets econòmics de tot el món?

El boicot col·lectiu és una estratègia no violenta de llarga duració que ha sigut utilitzada al llarg de la història moderna, com el boicot de 1830 per boicotejar els productes fets per esclaus (fomentat per la Convenció Nacional Negra), boicots durant la lluita pels drets civils als EUA (sobretot el boicot dels autobusos de Montgomery), el boicot indi dels productes britànics organitzat per Mahatma Gandhi, i el triomf de la campanya contra l’Apartheid de Sud-Àfrica.

7. PER QUÈ HEU ESCOLLIT ISRAEL PEL BDS? MOLTS PAÏSOS VIOLEN ELS DRETS HUMANS. I PER QUÈ NO FEU UNA CAMPANYA PEL BOICOT A LES EMPRESES D’ARÀBIA SAUDÍ,  PER EXEMPLE?

Successius governs nord-americans han donat suport constant i incondicional a Israel, essent el país que ha rebut més ajuda econòmica i militar que qualsevol altre país del món. A més, gaudeixen d’una virtual immunitat a Nacions Unides gràcies al dret de vet dels EUA al Consell de Seguretat, vetant més de 50 resolucions denunciant les atrocitats israelianes contra la població palestina. Els contribuents nord-americans haurien d’estar preocupats per estar donant suport a les atrocitats israelianes a través dels seus impostos.

Israel viola més resolucions de NNUU que cap altre país en la història   de les  NNUU, incloent Iraq i Iran juntes. Altres països són penalitzats rutinàriament per les seves transgressions. La pregunta no és si Israel ha de ser escollida/castigada, sinó si ha de ser tractada amb igual condicions que als altres països.

El BDS és una estratègia no un dogma. No estem boicotejant per boicotejar, nosaltres fem boicot perquè pensem que pot funcionar (fins i tot en el cas d’Israel, que fa una crida a la legitimitat moral més que altres països – mira “El punt dèbil d’Israel i fem una crida al boicot perquè és una estratègia moral congruent, i és la que ens han demanat fer la majoria de la societat civil Palestina.

Si hi hagués una campanya de boicot a una empresa que també cometés crims cruels, la consciència moral de la gent també hi donaria suport, especialment si els que ho demanen són les mateixes víctimes d’aquests crims. No és hipòcrita boicotejar Israel, seria més hipòcrita no boicotejar Israel. Donar suport al BDS contra Israel és part d’un fort compromís per a la justícia i antiracisme global, que consisteix en la oposició dels abusos als drets humans arreu del món, a Burma, Darfur, Kashmir, Tibet, etc…

Per a alguna gent és molt difícil criticar públicament Israel, especialment pels àrabs i musulmans que se’ls nega la veu i són considerats com a no creïbles. Membres d’universitats americanes han estat acomiadats per a posicionar-se contra l’Apartheid Israelià. Molts d’altres temen parlar obertament per por a ser catalogats com antisemites. En realitat, estan lluny de condemnar Israel, el BDS de fet rectifica l’estatus  excepcional de l’estat d’Israel en el discurs públic com immune a la crítica.

(Font: Birthright Unplugged)

8. “EL BDS  AFECTARÀ ALS PALESTINS, JA QUE SÓN IGUAL DE DEPENDENTS DE LA ECONOMIA ISRAELIANA COM HO SÓN ELS MATEIXOS ISRAELIANS.

Aquest és el mateix argument que es va utilitzar en el boicot als productes sud-africans. El discurs de l’oprimit en el què és el millor per ells és condescendent i mal concebuda. Tota comunitat oprimida pot decidir per ella mateixa quin preu està disposat a pagar per aconseguir la llibertat, la justícia i la igualtat de drets. Els sud-africans van declarar clarament/obertament que la pèrdua de les seves feines era un petit preu per la llibertat de viure i treballar. Els Palestins diuen el mateix.

Es podria dir que la única part de la definició d’Apartheid de l’ONU que no recau a Palestina és el treball forçat. Israel va posar-hi fi i va implementar la desocupació forçosa dels palestins, ofegant tota iniciativa cap a la construcció d’infraestructures i la promoció del comerç. Obligar a Israel a revertir aquestes polítiques, sens dubte, beneficiarà l’economia palestina a llarg termini.

Molt sovint les persones que fan servir aquest argument tendeixen a ser descarats partidaris d’Israel. Si estan motivats per la preocupació del benestar palestí, condemnen inequívocament l’ocupació israeliana i l’Apartheid – sens dubte és una de les principals causes del sofriment palestí – amb la mateixa cura que ho fa el BDS?

 

9. “EL BDS NOMÉS FUNCIONA SI TE UN AMPLI SUPORT. NO HAURIEM DE COMENÇAR A EDUCARA A LA GENT ABANS DE COMENÇAR AMB LA CAMPANYA BDS?

Actualment, BDS és una de les eines educatives més efectives que tenim. La controvèrsia/polèmica que envolta la campanya del BDS ha difòs molt ràpidament la idea que Israel esta fent quelcom malament. Si més no, el BDS ha fet crear dubtes sobre Israel a la majoria de les consciències humanes. Enmig de la controvèrsia, les persones que eren apàtiques o neutrals són pressionades a posicionar-se i començaran a educar-los en el procés

A través de la campanya BDS, el coneixement de l’opressió d’Israel s’ha estès molt més ràpid que en qualsevol altre període de les últimes dècades. L’obertura del debat, i els argument, fins ara gairebé emmordassada, ha estat l’eina fonamental per al creixement de la consciència pública.

 

10. “EL BDS ÉS LA BONA ESTRATÈGIA? NOSALTRES NO SOM  TAN FORTS COM VA SER EL MOVIMENT SUD-AFRICÀ ANTI-APARTHEID, A MÉS A MÉS  TENIM MOLT MÉS OPOSITORS”

En realitat, al principi del moviment anti-Apartheid a Sud-Àfrica la gent hi estava en contra. Això va ser durant la època del McCarthisme i la ANC estava àmpliament associada al comunisme, mentre que Sud-Àfrica era un ferm aliat d’Occident durant la Guerra Freda, lluitant contra els comunistes a Angola i a Moçambic. L’ANC que estava recolzada per Fidel Castro i la OAP, etiquetats com a comunistes i terroristes,

L’ANC era etiquetada com a comunista i terrorista, donar-li’n suport en aquell moment era un gran risc, tot i així, Fidel Castro i la OAP (PLO) els recolzaven.

(Font: Michael Berg, St Louis Palestina Comitè de Solidaritat)

És evident que la oposició al BDS, especialment als EUA és significativa. No obstant, el BDS està creixent molt ràpidament. El moviment BDS sud-africa va tardar més de 20 anys en guanyar l’impuls i la popularitat que la convocatòria palestina del 2005 va aconseguir durant els seus primers cinc anys.

Òbviament, perdrà moltes campanyes, tot i així, l’eficàcia del BDS, especialment en aquesta fase, no és econòmica, ja que és una manera de representar públicament a Israel com un estat pària. I malgrat que les vostres campanyes no tinguin èxit, vosaltres heu guanyat promovent el debat sobre els problemes reals i així anar educant a la gent! (Vegeu el primer punt de la pregunta anterior).

Sabem que el BDS pot treballar a causa del Comitè d’assumptes públics d’Estats Units-Israel (AIPAC, la branca més forta del lobby d’Israel), el qual el seu director Howard Kohr ens va dir: “Necessitem reconèixer que aquesta campanya va més enllà de la mera retòrica. Aquesta és la batalla pels cors i ments del món… deixem-la sense oposició, sense control i funcionarà”.

El BDS és el punt feble d’Israel. La mitjana israeliana es preocupa més per la imatge d’Israel, la participació i la normalització en el món que no pas per les resolucions de la ONU. El govern israelià fins i tot ha donat suport a la introducció d’un projecte de llei al Congrés dels EUA per que prohibeixi la desinversió, i està treballant amb institucions i llocs web per “aturar el perill d’un boicot internacional com es va donar el cas abans de la caiguda del règim a Sud-Àfrica” (Ministre de Justícia d’Israel, Tommy Lapid a la BBC el 4 de gener de 2004)

 

11.  “COM PUC SABER QUINS PRODUCTES S’HAN DE BOICOTEJAR O DESINVERTIR?

Pots trobar unes llistes a www.whoprofits.org  o www.interfaithpeaceinitiative.com/profiting.pdf

Si els tres primers números del codi de barres són 729. el producte és fet a Israel. Tot i així, hi ha alguns productes fets a Israel que apareixen amb un altre codi de barres diferent, com la roba i els ordinadors. Si no n’estàs segur, pregunta al venedor del producte.

El boicot/desinversió per part del consumidor funciona quan es focalitza per part de diferents grups sobre un producte o una empresa concreta. A part de comprovar el codi de barres, és important escollir un objectiu específic. El vostre grup local ha d’escollir un objectiu coherent pel seu context. Les següents adreces són de grups nord-americans centrats amb un producte o empresa concrets:

TIAA-CREF (Veus jueves per a una iniciativa de pau / Jewish Voice for Peace initiative)  http://wedivest.org/

Ahava (Codepink initiative) http://www.stolenbeauty.org/

Caterpillar http://www.endtheoccupation.org/section.php?id=158

12. “LES CONTRIBUCIONS D’ISRAEL A LA CIÈNCIA I L’ALTA TECNOLOGIA SÓN TAN GRANS QUE UN BOICOT ENS PRIVARIA DE TECNOLOGIES IMPORTANTS. SI FEM BOICOT ALS PRODUCTES ISRAELIANS, NO VOL DIR QUE HAUREM DE LLENÇAR ELS NOSTRES ORDINADORS?”

Tal com ja hem dit, un boicot funciona quan els grups que l’impulsen es concentren en un objectiu specific o uns quants objectius triats estratègicament i amb cura prenent en consideració quines tàctiques poden funcionar (no oblidem que el boicot és una tàctica, no un dogma). No cal fer boicot a tot per complir l’objectiu d’aïllar Israel suficientment per poder fer pressió per aconseguir un canvi autèntic.

El fet que un estat que oprimeix un poble sigui tecnològicament avançat no hauria de ser una consideració important a l’hora de decidir si se li fa boicot o no.  Al cap i a la fí, pocs països han fet tantes contribucions a la música, la filosofia, la medicina, etc. com les que ha fet Alemanya. Tanmateix, això no es va considerar una raó acceptable per no utilitzar el boicot com a tàctica per aturar els seus crims genocides.

13. “NO ES VIOLARÀ LA LLIBERTAT ACADÈMICA I ES SILENCIARAN ACADÈMICS ISRAELIANS PROGRESSISTES SI FEM UN BOICOT ACADÈRMIC?”

A Occident la gent equipara —correctament o no—les institucions acadèmiques amb fars del pensament independent i progressista. A Israel, els estaments acadèmic i militar están intímament vinculats. Els assentaments es dissenyen a les universitats, i els campus d’algunes d’aquestes universitats es troben literalment a dins dels assentaments. Les principals armes emprades contra els civils palestins es desenvolupen i es proven a la universitat de Tel Aviv (una institució acadèmica líder a Israel) i a la de Technion, a Haifa. Aquests són només tres exemples. L’estament academic israelià no és el nostre aliat, sinó que es troba a l’origen de les polítiques israelianes d’cupació i apartheid.

El boicot academic és institucional, no individual. No es tracta de jutjar els individus per les seves idees, sinó que es jutgen les institucions per la seva complicitat amb la oppressió que Israel exerceix sobre els palestins.

I què passa amb la llibertat acadèmica dels palestins? Perquè no protestaven en favor de la llibertat acadèmica tots els que ara disculpen Israel quan aquest va tancar les universitats palestines durant quatre anys consecutius durant la primera Intifada? Perquè no s’indignen per la violació diària del dret dels estudiants palestins d’anar a l’escola sense interferències?  Després del 1948, desenes de milers de llibres palestins van ser destruïts per Israel en un intent d’aniquil·lar la historia acadèmica i cultural d’un poble sencer. Arriba un moment en que s’han de decidir les prioritats. La “llibertat acadèmica” israeliana (que sovint es fa servir per desenvolupar armes i assentaments) no elimina els drets bàsics dels palestins.

Mai una institució acadèmica israeliana ha presentat una declaració de condemna o, encara menys, reclamat la igualtat de drets pels ciutadans palestins d’Israel i pels refugiats. Mai una institució acadèmica israeliana ha presentat una declaració reivindicant el dret dels estudiants i professors palestins a assistir a les universitats d’Israel. L’estament academic israelià no ha actuat mai com a catalitzador de canvi.

El boicot acadèmic no censura acadèmics israelians individuals; aquests poden escriure, estudiar o publicar tot el que vulguin. El BDS (Campanya de Boicot i Desinversió) demana que tots nosaltres refusem donar support a institucions intel·lectuals que minimitzen o blanquegen les accions criminals d’Israel contra els palestins.

És només quan es parla del BDS contra Israel que la gent es torna tan selectiva. El boicot a Sud-Àfrica no va excloure institucions acadèmiques—de fet, va incloure també un boicot general contra tots els acadèmics a nivell individual! El boicot de Sudan no es limita només als productes fabricats a Darfur, sinó que està dirigit contra el país sencer i contra totes les seves institucions. Us imagineu algú dient que la col·laboració normal amb les universitats sudaneses és més important que posar fí al genocidi a Darfur tan de pressa com sigui possible?

14.  “PER QUÈ HAURÍEM DE CASTIGAR ELS ARTISTES ISRAELIANS AMB UN BOICOT CULTURAL? NO ÉS CERT QUE L’ART I LA MÚSICA TRANSCENDEIXEN LA POLÍTICA?

Igual que les institucions acadèmiques, les institucions culturals oficials israelianes són part integrant de l’ocupació i l’apartheid. Aquestes institucions són emprades de manera cínica per minimitzar l’ocupació i l’apartheid. Per exemple, per salvar la seva imatge exterior cada vegada més deteriorada, fa poc el govern israelià va llançar una campanya amb el nom “la Marca Israel” amb la intenció de posar-li una cara agradable al país, dissimulant els crims d’estat amb activitats i actuacions culturals.

Sota encàrrec de les entitats oficials, els artistes han d’actuar com a ambaixadors culturals de l’estat. Per això tota producció cultural amb connexions polítiques tendirà a minimitzar o blanquejar les accions il·legals d’Israel. Aquestes són les accions que boicotejem, no els artistes.

És a dir, el boicot és institutconal, no individual. No es jutgen els artistes per les seves creences, sinó que es jutjen les institucions per la seva complicitat amb l’oppressió dels palestins per part d’Israel.

És únicament amb el BDS contra Israel que la gent vol ser tan selectiva. El boicot a Sud-Àfrica no va excloure ambaixadors culturals. De la mateixa manera, avui no convidaríem l’orquestra estatal del Sudan a tocar als Estats Units perquè reconeixem que no ens podem relacionar “com si res” amb aquest estat genocida.

Què passa amb els artistes Palestins que han estat castigats durant dècades? Als grups musicals palestins se’ls prohibeix actuar a l’estranger, se’ls deté  per motiu de les lletres de les seves cançons, i pateixen tots els aspects de l’ocupació cada dia. La imatge de normalitat d’Israel es promou a costa dels drets humans i artístics dels palestins.

15. QUIN BENEFICI ES TREU DE FER QUE ARTISTES INTERNACIONALS ES NEGUIN A ACTUAR/EXPOSAR A ISRAEL?

Actuar en un estat que practica l’ocupació, la colonització i l’apartheid no es pot considerar només un acte artístic, si és que tals actes existeixen. Malgrat les intencions de l’artista, una decisió com aquesta constitueix un acte de complicitat que és manipulat per Israel en un esforç frenètic per blanquejar les violacions persistent del dret internacional i els drets dels palestins que practica. Actuar a Israel promou una actitud de “no passa res” que normalitza i saneja un estat que ha comès crims de guerra i el protegeix sota una disfressa de glamour artístic i científic i una imatge enganyosa d’excel·lència cultural i “liberalisme.”

Un artista que actua a Israel avui —igual que un artista que trencava el boicot i actuava a Sun City, Sud-Àfrica, durant l’apartheid— no pot evitar ser vist pels palestins i per les persones de consciència d’arreu del món com a algú que es basa més en el lucre i els guanys personals que en els principis morals… Els promotors de concerts israelians ofereixen grans quantitats de diners per atreure artistes internacionals com a part de la campanya “la Marca Israel”, diseenyada explícitament per amagar les violacions criminals dels drets humans que practica Israel.

16. NO ÉS CERT QUE LA CULTURA ÉS UNA MANERA DE COMUNICAR MISSATGES MÉS PROGRESSISTES? NO SERIA MILLOR ANAR-HI I COMUNICAR UN MISSATGE DE PAU?

Malgrat grans esforços per part d’alguns dels artistes més progressistes, el missatge principal que una actuació a Israel envia als israelians i a la resta del món és: “Israel és un lloc legítim per actuar-hi.” En canvi, negar-se a actuar envia el missatge que no s’actuarà “com si res” amb un estat que practica l’apartheid.

Les paraules boniques que es pronuncïin en un concert no poden de cap manera desfer o neutralitzar el mal molt més substancial que ve d’Israel utilitzant aquestes actuacions per projectar una falsa imatge de normalitat que li permet mantenir l’ocupació i l’apartheid.

Per acabar, un artista amb consciència hauria de prestart atenció als clams dels oprimits quan li demanen el que realment necessiten d’ell en la lluita per posar fí a la injusticia i l’opressió colonial.

El principal impacte del boicot en aquest moment és el d’exposar Israel com un pària i augmentar el seu aïllament per, d’aquesta manera, fer-li pagar més cares les injustícies comeses contra els palestins i desafiar la complicitat internacional que perpetua l’ocupació i l’apartheid.  El fet que els artistes diguin als seus fans israelians que hi hauria d’haver pau no ajuda en res a acomplir aquests objectius.

__________________

Aquest document ha estat elaborat per la US Campaign to End the Israeli Ocupation i traduït al català per la Campanya BDS-Catalunya

Font original: http://www.endtheoccupation.org/article.php?id=2926