Des de fa uns dies circula amb gran profusió per les xarxes socials un vídeo casolà on es veu com dos soldats israelians retenen i maltracten a un nen palestí de nou anys. A la ciutat d’Hebron. El vídeo està causant gran estupefacció entre els que el veuen. Personalment, no entenc els motius de tanta sorpresa i indignació.

 

M’explico. Ja fa 45 anys que Israel manté sota ocupació militar el territori de Cisjordània. Sí, quasi bé mig segle. Hem vist mil demostracions de la crueltat i la humiliació que implica aquesta ocupació. No són incidents aïllats, no són “Colons” embogits. És part d’una política d’estat que ha estat recolzada per tots els governs israelians des de l’any 1967. És una violència “necessària” per reprimir i atemorir a la població sota ocupació. Els que cometen una violència quotidiana i estructural són, entre altres, membres de l’exèrcit regular d’Israel que estan allà per protegir i expandir l’expropiació de terres palestines i l’expulsió dels seus habitants (se li diu neteja ètnica).

Per tant, no hi ha cap frontera entre l’Israel democràtic i l’Israel que manté sota ocupació militar a milions de persones. Són dues cares de la mateixa moneda. La única distinció l’ha construït la propaganda segons la qual Israel és una democràcia avançada i “un dels nostres” amb el qual ens hem d’identificar. Faci el que faci. També, suposo, les nostres ganes de creure’ns aquesta propaganda.

La meva proposta: no ens indignem amb els militars que fan la tasca bruta sobre el terreny. Indignem-nos amb aquells que, a casa nostra i arreu, intenten minimitzar la política de despossessió i humiliació practicada envers milions de palestins exaltant els “trets” occidentals d’Israel i la seva “modernitat”. Aquests són els veritablement perillosos.